S.O.S. Museu d'Arqueologia de Catalunya

Lisboa, Madrid, París, Londres, Roma, Nàpols, Berlin, Atenes, etc, etc...Totes aquestes ciutats tenen en comú el fet de ser o haver estat importants centres culturals i polítics, referents dins dels seus respectius àmbits nacionals, i sovint dun abast que ultrapassa netament aquests límits. També tenen en comú el fet de tenir, totes elles, almenys un museu darqueologia, dorígens i característiques molt diferents, és cert, però museus darqueologia al cap i a la fi. No tenim notícia que cap daquestes ciutats o les administracions estatals de qui depenen els museus hagi decidit precindir-ne; tampoc que cap daquests museus hagi patit un estat dabandonament permanent durant anys.

Barcelona també és una gran ciutat, centre cultural (encara) important i seu dun poder polític nacional molt limitat, però amb competències exclusives en làmbit de la cultura. Barcelona també té (encara) un museu darqueologia. Modest, és cert, si sel compara amb els de les capitals que hem esmentat, però que no es pot menystenir, ni per la importància de les seves col·leccions, ni per les infrastructures de recerca de què disposa començant per la seva biblioteca, ni pel fet de ser una institució amb setanta-cinc anys dhistòria, que ha tingut un paper central en la formació de diverses generacions de professionals de larqueologia, entre els quals figures tan prominents com Joan Maluquer de Motes, Miquel Tarradell, Pere de Palol, Antoni Arribas o Eduard Ripoll, per citar-ne només alguns. També en aquest sentit el museu de Barcelona es pot equiparar amb els de les ciutats esmentades. Aquí, però, sacaben les semblances, perquè el nostre sí que ha patit durant molts anys un estat dabandonament. I perquè, segons sembla, els responsables de la institució creuen que ha arribat el moment de prescindir-ne.

Els fundadors del Museu dArqueologia de Barcelona amb Bosch-Gimpera al capdavant eren ben conscients que una ciutat i un país culturalment potents havien de comptar amb un museu darqueologia capaç de complir les funcions formatives en el sentit més ampli i de recerca pròpies daquestes institucions. Amb la seva creació, Barcelona i Catalunya sacostaven al model europeu que hem evocat; amb la seva desaparició, inevitablement, ens nallunyem. El somni noucentista (i avantguardista) dun país normal, amb un projecte cultural equiparable al de lEuropa culturalment desenvolupada, se substitueix pel malson de la provincianització: un sistema de museus de segona divisió per a una ciutat i un país de segona divisió.

És cert que el Museu Nacional dArqueologia de Catalunya està en una situació difícil, producte de la incúria de les administracions, de la manca de continuïtat de la direcció (quina institució pot resistir set canvis de director en dotze anys?) i de labsència dun projecte museogràfic ben definit i, especialment, pactat entre els responsables de cultura dels diferents partits polítics, de manera que els canvis de govern no suposin canvis en la direcció del museu o, com a mínim, en els objectius i estratègies. Evidentment, el museu del segle XXI no pot ser el museu de Bosch-Gimpera: cal una redefinició i remodelació a fons (i dexemples, per cert, no en manquen, i dins del mateix país, per exemple a Alacant). Però res daixò no equival a la pura i simple dissolució del Museu dArqueologia dins dun museu de Ciències Socials. El canvi és necessari que no es parli, doncs de resistència al canvi, però la direcció que sha pres per dur-lo a terme és, a parer dels sotasignats, equivocada. Què té de dolent el model de les grans ciutats europees, incloent-hi la capital de lestat espanyol, que ara precisament escomet la renovació del seu museu arqueològic i nacional?
Caldria explicar bé perquè no el podem seguir abans demprendre un camí incert i inevitablement traumàtic pels trencaments que suposa. Caldria explicar també quin sentit té haver esmerçat durant aquests darrers anys uns recursos importants tot i que fossin insuficients en remodelacions i projectes arquitectònics per al MAC, inversions que, daltra banda, hauran de continuar necessàriament durant anys mentre no es construeixi el nou edifici.

És possible que existeixin altres formes com la proposada per la Conselleria de Cultura dorganitzar el patrimoni museogràfic dun país, i poden ser eficients, però no necessàriament millors que la que ja tenim. I el que, en tot cas, és inacceptable és que es proposin com a models a seguir museus com els de Lió, Quebec, Escòcia o Berlin. Qualsevol persona mínimamemt informada sobre el tema sap que el primer encara no sha fet, i que quan es faci no suposarà la desaparició del museu darqueologia, com tampoc no ho va suposar la creació del Museu de les Civilitzacions quebequès. La reordenació dels museus de Berlin no ha representat tampoc el tancament de cap dels museus d'arqueologia de la ciutat. El gran museu nacional d'Escòcia, que ha d'incloure en un sol complex l'art, les ciències naturals, l'arqueologia, l'etnologia i la història del país, és també un projecte en vies d'execució. Enlloc no hi ha, per tant, veritables paral·lels al museu de societat que es planteja.

Afegim-hi encara les incoherències i les incògnites del mateix projecte. Per quina raó un museu que, segons sha dit, cerca un discurs global sobre el desenvolupament de la societat a Catalunya no hauria de comptar amb els materials de MNAC o el mNACTEC, que en constitueixen alguns dels exponents més brillants? Diguem-ho duna altra manera: per quina raó ha de fagocitar el MAC, i no el MNAC o el mNACTEC, quan els fons dels tres museus són igualment importants per a lobjectiu que es diu que es pretén assolir? O, encara duna altra: quin interès hi ha a fer desaparèixer el MAC? I quina és la naturalesa daquest interès?

I, pel que fa a les incògnites, s'ens presenta, duna banda, un projecte de Museu sense cap pla de viabilitat, ni finançament, ni localització ni desenvolupament museístic. Un projecte totalment buid de contingut, i que sembla fet només per fer volar coloms. I, per una altra part, quin serà el destí de les diferents seus del MAC? Serà lany del centenari de les excavacions a Empúries el moment dun canvi de rumb de conseqüències imprevisibles per a aquesta seu?

El Museu d'Arqueologia de Catalunya pot ser ha de ser una institució potent, que treballi en xarxa amb i en tot el territori, i que doni suport a l'arqueologia del país, tant en la recerca com en la conservació i la difusió del patrimoni al gran públic, amb els mitjans més actuals. Tan sols necessita un xic d'inversió, més recursos, entusiasme i, molt particularment, un projecte clar, tan consensuat com sigui possible creiem que les Universitats, lIEC, lICAC, les diferents associacions professionals hi tenen alguna cosa a dir, que estigui al marge dels avatars de canvi de governs (que en aquest país, i deu ser un dels pocs llocs del primer món, sembla que comporten gairebé automàticament canvis de direcció dinstitucions com el MAC) i que reculli, millorant-la i ampliant-la, lherència intel·lectual deixada, precisament, pel gran projecte noucentista, interromput, però no liquidat, per la dictadura franquista.